Los antecedentes
En el término de Mollet se han realizado diversos hallazgos arqueológicos, alguno de gran importancia, que testifican la antigüedad de su población, pero las primeras referencias escritas conocidas de Mollet del Valles como núcleo habitado son del siglo X. En dos documentos del año 993 ya aparece mencionado el nombre de Mollet, transcrito como Moledo, y la iglesia de San Vicente, que todavía conserva el campanario medieval.
Entre los siglos XII y XIV, Mollet perteneció a la sede episcopal de Barcelona y sus habitantes eran súbditos del obispo. En el año 1393, Mollet pasó a depender directamente de la corona y se convirtió en "calle" de Barcelona, con representante en el Consejo de Ciento de esa ciudad. Esto supuso una prosperidad para el pueblo y un reforzamiento de la organización colectiva, que quedaba definida por el batlle (alcalde), la curia y los sindicatos.
La vitalidad de la comunidad se hizo evidente en el siglo XV con la edificación de la iglesia de San Vicente. El edificio fue destruido durante la pasada Guerra Civil, con excepción del campanario, que conserva el basamento románico.
Mollet vivió, como el resto del territorio, todos los hechos importantes de la historia catalana y peninsular. Hay que destacar, entre las acciones bélicas, la batalla que las tropas españolas ganaron al invasor francés en las cercanías del pueblo en 1810 y el bombardeo del centro de la ciudad (Quatre Cantons) por la aviación franquista en 1938, que causó muertos y heridos.
El siglo XX. Introducción
En los inicios del siglo XX, Mollet era un pueblo dedicado a la agricultura con algunas industrias incipientes que apenas superaba los dos mil habitantes. No empezó a crecer hasta el movimiento migratorio de los años 1950-60, que le hizo pasar de los 5.000 habitantes en los cincuenta, superar los 40.000 en la década de los noventa, y alcanzar los 50.000 habitantes al llegar el siglo XXI.
Los hechos que marcaron más el desarrollo de la actual ciudad fueron la expropiación de Gallecs -una zona rural que ocupaba la mitad del término- en 1970 para hacer una macrociudad, que no llegó a construirse, y la declaración en 1989 de Mollet como subsede de tiro de los Juegos Olímpicos de 1992. En 1993, Mollet celebró el milenio de la ciudad y los 600 años de la concesión de privilegio de ser calle de Barcelona. Los Reyes presidieron el acto central del Milenario en una sesión solemne en el Teatro Municipal Can Gomà.
El núcleo rural, agrícola y ganadero que era Mollet y que perduró hasta finales del siglo XIX se transformó en una ciudad industrial del cinturón de Barcelona. Las industrias que des de finales del XIX se fueron instalando ya apuntaban un posible cambio en las actividades de la ciudad, aunque hasta bien entrada la segunda mitad del siglo XX hubo una clara influencia del sector primario. La tierra como principal fuente de trabajo y de riqueza era, en definitiva, la que movía los hilos de la vida cotidiana de aquella sociedad mayoritariamente rural. El pueblo todavía estaba configurado por un pequeño núcleo urbano alrededor de la iglesia y del ayuntamiento, con algunas casas que seguían las principales vías de comunicación..
El poder local lo constituían las personas con mayor capacidad económica. Para elegir los cargos municipales se convocaban elecciones anuales, pero el censo de electores se hacia a partir de las listas de los principales contribuyentes; en el ayuntamiento siempre habían propietarios de tierras, industriales y comerciantes.
Durante el primer cuarto de siglo hubo cierta planificación del crecimiento urbanístico del municipio. El arquitecto municipal Doménech Sugranyes dibujó un plano proyectando las áreas de crecimiento y se redactaron ordenanzas municipales para la construcción de edificios.
Las actividades comerciales y de servicios se concentraban principalmente en la carretera de Ribes, en la plaza, en las calles Estación, Barcelona, Mediodía, Piedad y Unión. La calle de la Estación, la actual Berenguer III, se convirtió en uno de los principales ejes de la población, ya que la unía a la zona industrial y la estación del ferrocarril. Además, la construcción del puente sobre el Besós la convirtió en paso obligado para comunicarse con los pueblos del otro lado del río.
La actividad agrícola y ganadera
Los productos que de cultivaban eran los propios de las comarcas vallesanas. Destacaban el vino, el trigo, el maíz, el cáñamo y las judías. Los cultivos de cereal y patatas sufrían de manera frecuente los efectos de la sequía.
Hacia los años treinta, la mayoría de la población vivía del campo. Hasta los trabajadores de la industria compartían su actividad laboral con trabajos agrícolas, pero no todos los campesinos eran propietarios de las tierras que cultivaban. Algunos trabajaban tierras cedidas por el propietario a cambio de una parte de la cosecha.
Para defender los intereses de los agricultores y conseguir una mejora de los contratos, los campesinos se agruparon en la Unió de Rabassaires, que se creó el año 1922. Los molletenses Feliu Tura y Peret Bonvila fueron promotores en la comarca. También había el Sindicato Agrícola, que ofrecía a sus asociados, entre otros servicios, la compra colectiva de materias primas y la comercialización de los productos.
La industrialització del municipi
Quan s'encetà el segle, Catalunya concentrava la major part de la indústria tèxtil de tot l'Estat. A Barcelona i al seu voltant s'utilitzava la força motriu generada per la combustió de carbó anglès, i a les conques dels principals rius, on s'aprofitava la força hidràulica.
A Mollet, hi havia, des del darrer terç de segle XIX, una fàbrica de teixir cotó moguda per vapor. Aquesta indústria, que estava força consolidada, estava situada a la cantonada dels carrers Jaume I i Sant Llorenç. La fàbrica del Cotó va tenir diferents propietaris i comptava amb un centenar de telers fins que va desaparèixer l'any l963.
Amb el canvi de segle, s'hi instal·laren altres indústries: la Pelleria, can Fàbregas i can Moretó. Les raons de llur instal·lació a la nostra vila caldria buscar-les en les condicions idònies que aquesta oferia per a la indústria tèxtil i de la pell: la proximitat del riu, la facilitat del transport de mercaderies i els avantatges que podia suposar per l'empresa que la fàbrica estigués allunyada dels focus de conflictivitat laboral i social d'aquells anys a la ciutat de Barcelona.
Fins als anys seixanta, el sector industrial molletà va girar al voltant de la Pelleria, les indústries tèxtils del Cotó, can Fàbregas i can Mulà, i la farinera Moretó, a més d'altres empreses consolidades els anys quaranta.
Al mateix temps que les grans indústries molletanes del tèxtil i de la pell anaven creixent, petits obradors o tallers, sovint qualificats de fàbriques, iniciaren les seves activitats durant la primera meitat de segle. Algunes tingueren una vida efímera o quedaren antiquades; se'n poden destacar les anomenades fàbriques de mitges, de pintes, de pasta de sopa, de xocolata, de les moles, de lleixiu i la d'aiguardents i anisets.
Petites i mitjanes indústries es crearen o es desenvoluparen a Mollet després de la Guerra Civil; algunes es van instal·lar dins del nucli urbà, altres ho van fer a la perifèria. Cal destacar-ne les Indústries Químiques del Vallès i la indústria Rabasa-Nacional Motor, que ha escampat el prestigi de la marca Derbi per tot el món. De les diferents farineres cal esmentar la farinera Moretó, fortament arrelada a Mollet des de la primeria de segle i que es troba encara en plena activitat, i la farinera Serra.
Durant la primera meitat del segle tota l'activitat econòmica lligada a la construcció va ser important. L'edificació de les fàbriques, dels edificis comunitaris i dels habitatges estimularen el desenvolupament del sector.
Als anys trenta la llum de carburo convivia amb l'expansió de la xarxa elèctrica; va aparèixer l'ofici d'instal·lador. La primera gasolinera convivia amb setze camions, dotze automòbils, trenta-set mules i vint-i-dos cavalls. Els espardenyers disminuïen mentre els sabaters augmentaven.
Empreses i empresaris
Esbrinar en la història de les grans indústries instal·lades a Mollet en la primera meitat del segle ha de contribuir, en gran mesura, al coneixement de la quotidianeïtat de la vida molletana d'aquella època: les seves instal·lacions marcaven, com a fites, els límits del poble; la majoria de famílies tenien algun dels seus membres treballant-hi: des d'algunes empreses, tot traspassant l'àmbit estrictament fabril, es va incidir en temes urbanístics, polítics i socials del municipi.
Aprofundint en la història de can Fàbregas i la Pelleria, es pot conèixer els dos processos fabrils més importants que es donaren a Mollet i fer un repàs del que va significar per la vila i la seva població la industrialització del municipi. També cal destacar en Frederic Ros Sallent, que, com a gran propietari agrari i industrial, s'implicà en la vida política i social de Mollet.
Millores en qualitat de vida, l'educació i la salut
L'escola de primers de segle no era gaire diferent que la del segle XIX. L'absentisme escolar era força alt, degut a les tasques que hi feien al camp, fins al punt que s'havia instituït un premi anual als pares dels nens que durant l'any no havien faltat més de tres vegades a l'escola.
Una Junta Local de Primer Ensenyament era l'encarregada del control escolar de totes les petites escoles que, escampades per tot el poble, eren ateses per mestres particulars i de l'Estat. Amb la inauguració de la primera escola graduada de nens i nenes, coneguda popularment com a Col·legis Nous, l'any 1925, es va concentrar en un únic espai el professorat públic. Abans, l'any 1917, la congregació religiosa Companyia de Maria va inaugurar l'escola amb sis religioses i un reduït nombre d'alumnes.
La formació dels nens i de les nenes es feia per separat i la d'aquestes era considerada de segona categoria. L'any 1928, les nenes representaven només una tercera part de l'alumnat. Aquell any la nova escola graduada absorbia poc més de la meitat dels nens i nenes que anaven a escola; la resta anava a centres privats, els nens a l' Acadèmia Ninou i les nenes amb la senyora Arbusa o la senyora Fullerachs.
En el període de la Segona República es van fer grans esforços per augmentar el nombre de places escolars i millorar els plantejaments pedagògics. S'han de destacar les activitats d'estiu anomenades semicolònies on, en horaris de matí i tarda, els nens i nenes desenvolupaven habilitats físiques, manuals i estètiques; també s'hi feien sortides a fora del municipi.
El mes d'octubre de 1931 va entrar en funcionament l'Acadèmia Viñas, a l'avinguda de Jaume I. Anys més tard va traslladar-se a l'Avinguda Calderó amb el nou nom d'Acadèmia Mollet. Diverses iniciatives culturals i esportives, que acabarien arrelant a la població, sorgiren inicialment d'aquest centre d'ensenyament.
El panorama escolar de Mollet va canviar poc des de la postguerra fins als anys 60. Per tal d'atendre la forta demanda d'escolarització, durant els anys 70 es van crear nous centres escolars públics i privats i foren els moments de l'inici dels ensenyaments secundaris. Als anys 80, alhora que es completava la xarxa de centres escolars públics, s'avançava cap a la millora de la qualitat.
Un dels problemes sanitaris més importants que va patir la nostra població fou la manca d'aigua potable. Els diferents governs municipals es van esforçar a buscar solucions al tema, que no va quedar resolt fins l 'arribada de les aigües del Ter. A més a més, l'existència al bell mig del poble del torrent Caganell, que era la claveguera on anaven a parar les aigües brutes del municipi, feia que les condicions higièniques no fossin les convenients. El cobriment del torrent, fet en diferents etapes al llarg dels darrers cinquanta anys, ha anat millorant la situació de salubritat.
La gent s'organitzava l'assistència creant germandats, l'objectiu de les quals era el socors moral i material en cas de malaltia i impossibilitat. Algunes d'elles s'havien fundat ja en el segle XIX i s'acabarien fusionant l'any 1933, per iniciativa del doctor Santiago Tiffón, en la Societat de Socors Mutus de Mollet. La universalització dels serveis de la Seguretat Social ha acabat amb aquell tipus d'assitència sanitaria que va fer que metges com els doctors Durán, Pal, Tiffon, Puigcercós, Rosés o Vilaseca quedessin en la memòria col·lectiva.
L'evolució política i social
Les primeres dècades
La persona que feia d'alcalde l'any 1900 definia la seva manera de governar el poble dient que el seu màxim interès estava en no gravar amb impostos el veïnat, encara que això signifiqués no promoure cap millora. Aquell estil era continuador del model predominant al segle XIX, en que només les persones que més contribuïen econòmicament podien decidir en els afers comuns. a partir de 1906, amb l'arribada a l'alcaldia d'en Frederic Ros, es va iniciar una nova etapa en que, per tal de transformar la població. s'empraven criteris moderns i liberals en la gestió municipal: planificació, urbanística, emprèstits, creació d'entitats d'estalvi, creació de la Junta del Fomento y Ornato de Mollet.
El tipus d'elecció dels consistoris de principi de segle no permet conèixer amb exactitud l' afiliació política dels seus membres, però se sap que existeixen agrupacions polítiques monàrquiques i republicanes, tot i que acabaren predominant els corrents catalanistes.
La vinculació d'en Vicenç Plantada al moviment catalanista de l'època va permetre la difusió de programes i consignes en els moments més adequats. Com a exponents de la presència del moviment catalanista als òrgans de poder local hi hauria l'adhesió a la Solidaritat Catalana l'any 1906, posar el nom de destacats nacionalistes a diferents carrers o la convocatòria de Jocs Florals en temps de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1923).
Els fets de la Setmana Tràgica també van tenir la seva expressió a Mollet; un grup de revoltats van obligar l'alcalde a tornar l'import d'unes multes i a fer altres pagaments. Un cop reprimida la revolta, un grup de molletans va ser empresonat a Granollers.
La Segona República a Mollet
Setmanes abans de les eleccions del mes d'abril de 1931 a Mollet ja es notava una certa febre electoral: se celebraren mítings i la premsa local es feia ressò dels plantejaments de les dues candidatures; la de la Lliga i la del Centre Republicà. Els habitants de Mollet tenien la sensació que l'hora dels canvis polítics i socials havia arribat. Aquesta sensació també la van tenir la gent de la Lliga i per això van decidir retirar la seva candidatura a última hora, per no crear més tensió al poble, deien.
Arreu es va produir el triomf de les candidatures republicanes. A Mollet, seguint l'exemple de Barcelona, on Companys i Macià havien proclamat la República Catalana, els regidors electes, encapçalats per en Feliu Tura, es van presentar a l'Ajuntament i es van fer càrrec de l'alcaldia i de totes les dependències municipals. Dos dies més tard es va constituir formalment el nou consistori monocolor, amb els regidors agrupats en la recent creada Esquerra Republicana de Catalunya i amb en Feliu Tura com a alcalde.
El nou consistori va dirigir els seus esforços en diferents camps. Es recupera el català en tots els àmbits i es canviaren noms de carrers; es va donar suport a les entitats culturals i esportives; fou creat el Consell Local de Primera Ensenyança, que va habilitar edificis escolars per a la xarxa pública, va iniciar un cert control sobre els centres privats, va organitzar les semicolònies d'estiu; l'Ajuntament va intervenir en diverses ocasions en conflictes socials i en la promoció d'ocupació.
El mes d'octubre del 1934, davant la dretanització del Govern de l'estat, es va convocar una vaga general que a Mollet va durar dos dies, i quan el president Companys va proclamar l'Estat Català, a Mollet es va fer el mateix. El desenllaç dels fets d'octubre fou contrari a unes previsions massa optimistes i fou suspès l 'Estatut i el Govern català, empresonat. Feliu Tura, alguns regidors d'ERC i membres de la CNT de Mollet passaren per la presó.
A partir d'aquell moment es van fer càrrec del Govern municipal antics membres del consistori de final de la Dictadura i alguns suplents de les llistes de la Lliga. A partir de 1935 membres més significatius de la Lliga es van incorporat al govern municipal. En alguns aspectes aquell consistori va continuar obres iniciades pel govern d'esquerres, però en els temes més conflictius va imposar els seus criteris. En aquest període les parts opositores no van estalviar enfrontaments.
Amb el Govern de la Generalitat a la presó, es van anar configurant dos blocs oposats: el Front d'Esquerres de Catalunya i el Front Català d'Ordre. La simpatia de l'opinió pública cap a les esquerres es posa de manifest durant les eleccions del febrer de l936, amb una altra victòria esquerrana; aquesta portà l'amnistia i la restauració de la Generalitat i dels ajuntaments electes.
La Guerra Civil
El 18 de juliol de 1936 els militars i les forces reaccionàries s'aixecaren contra el poder legítim de la República. Amb la sublevació militar s'iniciava un període de guerra civil. A Barcelona, la ràpida i eficaç intervenció de les forces fidels i de les organitzacions obreres va fer fracassar l'aixecament. El fracàs de la rebel·lió militar va provocar una situació revolucionària, amb més de trenta mil armes en mans de la població civil.
Militants revolucionaris de Mollet van anar, la nit del 19 al 20 de juliol, a buscar armes a la caserna de Sant Andreu de Barcelona. Com passava arreu, es crea un Comitè de Milícies Antifeixistes que agrupava tots els partits i sindicats del Front d'Esquerres, que s'instal·là a les monges. Diverses persones foren detingudes per les Milícies Antifeixistes al convent de les monges; algunes quedaren aviat en llibertat, però d'altres restaren presoneres fora de Mollet fins al final del conflicte. Altres, tement per les seves vides, s'amagaren o fugiren a llocs més segurs.
Més tard el Comitè fou dissolt i l'octubre de 1936 es va constituir el nou Ajuntament amb representants de totes les forces presents a la vila i presidit per en Feliu Tura. En formaven part dos representants de la Unió de Rabassaires, cine de l'ERC, sis de la CNT, quatre del PSUC i dos del POUM. El nou ordre revolucionari quedava, així, institucionalitzat.
Les col·lectivitzacions
A Mollet van existir Comitès Obrers de Control a les grans indústries i els oficis menestrals també foren col·lectivitzats, especialment els lligats a la construcció; van existir col·lectius de paletes i peons, de paletes i materials de construcció, de lampistes i electricistes, de fusters, de pintors. En el sector agrari la terra fou col·lectivitzada, com ja s'ha explicat. També van ser cooperativitzats el teatre, el cinema, les barberies i els forns.
En el ram del comerç, la Cooperativa de consum dels treballadors de la Pelleria va fer la proposta de suprimir els petits comerços, convertint els seus propietaris en cooperativistes, i centralitzar les vendes de productes al detall. Aquesta proposta va forçar a tots els grups polítics a posicionar-se sobre el tema. Després d'un llarg període de discussions i dictàmens la proposta va ser rebutjada.
Va existir, també, un control municipal sobre l'habitatge; les persones inquilines pagaven el lloguer a l'organisme municipal i aquest vetllava pel bon estat dels habitatges i encarregava, quan calia, les obres de reparació; un cop descomptades les despeses de les reparacions entregava l'import restant dels lloguers als seus propietaris.
Davant l'escassetat de paper moneda, molts municipis van emetre bitllets propis. Aquest no és el cas de Mollet, on s'hi va fer circular moneda fraccionària emesa per l'Ajuntament de Barcelona.
La desfeta republicana
La batalla de l'Ebre, entre el juliol i el novembre de 1938, significà l'inici de la derrota de l'exercit republicà. Abans d'entrar, l'exèrcit feixista bombardejava les poblacions, tècnica que li servia per avançar ràpidament. Davant d'ell milers i milers de persones, població civil i tropes barrejats, fugien en condicions penoses cap a l'exili. Molta gent de Mollet es va afegir a la riuada de gent que buscaven l'esperança a l'altra banda de la frontera.
Les forces feixistes, encapçalades per les tropes motoritzades italianes, van entrar a Mollet, procedents de Sabadell, el 27 de gener de 1939. La reacció dels molletans fou diversa i contradictòria. Bona part de la població rebé amb alegria el final d'una guerra que havia portat patiments i privacions. En molts, però, l'alegria no amagava del tot el desencís de la derrota. El nou règim molt aviat va trobar les persones que estaven disposades a posar-se al capdavant de les estructures polítiques i administratives de la vila.
Les víctimes de la guerra
En un sentit ampli les víctimes de la guerra foren totes les persones que visqueren aquella època, però cal fer esment d'aquelles que patiren en pròpia pell la repressió i en alguns casos fins i tot la mort. De víctimes de la violència, fora front de batalla, n'hi hagué en els dos bàndols, la diferència estava en les circumstancies la forma i en qui l'exercia.
Durant els primers mesos de la Guerra Civil hi hagué a Catalunya una revolució difícil de contenir, desorganitzada però plena d'ideals, que arriba a tots els àmbits. El conjunt de les forces d'esquerra es veieren desbordades al carrer per la violència dels sectaris, dels oportunistes, dels qui buscaven la venjança personal i dels aprofitats. Foren temps de violència cega, on les víctimes, moltes d'elles executades després de "consells de cuneta", ho eren per motius ideològics, polítics, religiosos, passionals o d'enfrontaments entre rivals. Les principals víctimes foren els capellans, seguits de propietaris, industrials, comerciants, encarregats, gent d'idees o militància conservadora.
Vist el conjunt de les víctimes mortals de la reraguarda durant el període 1936-1939, es pot dir, però, que a Mollet la repressió va ser lleu, si es compara amb el conjunt de Catalunya, la comarca o Granollers. El mateix passa al comparar el conjunt de víctimes mortals de la repressió franquista a partir del 1939, si bé a aquestes caldria afegir-hi les morts als camps d'extermini nazis. Els records de tots aquells anys quedaren gravats en la memòria de qui els va viure i un secret pacte de silenci continua encara viu.
El Franquisme
Amb la implantació del nou règim canvia tot el marc polític i social. En els aspectes socioeconòmics es torna als plantejaments d'abans de la Guerra Civil. Els quaranta anys de franquisme, però, no foren sempre iguals. Si bé el marc sòciopolític es va mantenir invariable, el marc sòcioeconòmic es va anar transformant. Es pot distingir clarament dos períodes: la postguerra i l'època del desenvolupament.
Les característiques principals de la societat de la postguerra a Mollet i a tot el país foren la penúria econòmica, amb una estructura de poder que emanava dels militars i que mitjançant els governs civils i les estructures locals de la Falange i els ajuntaments dirigia la població i reprimia les dissidències.
Amb la victòria del "glorioso ejército" com a únic argument de legitimació, es va constituir el nou Ajuntament. En Simeó Rabasa Singla fabricant de bicicletes, fou nomenat alcalde. L'acompanyaven altres persones que amb discret silenci, a Mollet o a altres indrets, esperaven l'arribada del franquisme. Les empreses molletanes estaven des del primer moment al costat dels guanyadors.
Tota la documentació va passar a ser escrita en castellà, tot incorporant el llenguatge i la simbologia del nou règim. Es posa especial èmfasi a sancionar els funcionaris que contravinguessin la normativa. Es prohibí l'ús públic del català en un intent de destruir la personalitat lingüística de Catalunya.
Amb el nou consistori es formalitzava l'estructura de l'administració local, però encara calia dotar de contingut polític i d'ideologia l'estructura civil de la població. Aquesta seria la feina del partit únic la Falange Española Tradicionalista y de las JONS. Una de les primeres tasques que es proposa el nou Ajuntament fou la depuració, immediata i per decret, dels funcionaris municipals.
Exili i repressió
A Mollet del Vallès, com a molts altres llocs, la població queda dividida entre vencedors i vençuts. Els vencedors més significatius s'afanyaven a prendre posicions. D'entre els vençuts, el que havien agafat el camí de l'exili tenien unes expectatives gens esperançadores. L'únic delicte de la majoria havia estat oposar-se a l'aixecament militar i feixista contra la República votada democràticament i creure que era possible un altre tipus d'organització social. Confinats inicialment als camps de refugiats de Saint Ciprien, Set Fonts, Agde, Argeles, van veure com la seva situació empitjorava amb l'ocupació de França pels alemanys durant la Segona Guerra Mundial. Els que tingueren menys sort acabaren en camps de concentració nazis. Alguns hi moriren. La resta passaren anys d'exili a Europa o a Amèrica. Tot i l'amnistia que Franco promulga després de la derrota dels seus aliats, molts no decidiren el retorn fins anys més tard. L'any 1952, encara hi havia encara a Perpinyà refugiats amb els components de l'equip de futbol de Mollet que s'hi desplaçà.
Les persones contraries al nou règim que optaren per quedar-se uniren a les penúries de la postguerra la repressió i censura. A Mollet del Vallès hi ha constància de represàlies a persones republicanes i familiars d'exiliats. Les sancions consistien en l'acomiadament de la feina o, en alguns casos, en la suspensió de sou i feina durant tres mesos. Depuracions i acomiadaments beneficiaren els addictes al règim. En el bàndol franquista, es facilitava el treball en organismes públics a mutilats, excombatents, excaptius i orfes i familiars de morts.
Dues obres per després d 'una guerra: nova església i cobertura del torrent
El dia 2 de juliol de 1939 es posava la primera pedra del que havia de ser el nou temple parroquial, ja que l'església gòtica havia estat destruïda durant la Guerra Civil. Tot formava part d'un programa de reconstrucció de les infrastructures locals que incloïa, a més de l'edificació del temple, la cobertura de la part més cèntrica del torrent Caganell. El trajecte del torrent per dins de l'ampliat nucli urbà era considerat insalubre.
La nova església de tipus basilical va ser projectada per l'arquitecte Francesc Folguera i Grassi i la construcció va anar a càrrec del mestre d'obres Joan Ventura i Falguera. Va ser inaugurada el 14 d'abril de 1941. El seu interior es va anar ornamentant amb diferents projectes fins l'any 1966.
La guerra es va acabar, però la fam continuava
Amb les tropes franquistes arribava l'esperança d'aliments. No hi havia, però, diners per comprar-los. La precària situació econòmica es feia evident.. Les dificultats per obtenir aliments a causa del racionament i l'escassetat de productes propiciaren la creació de l'estraperlo. Les deficiències en l'alimentació portaren un augment de les malalties directament relacionades amb la pobresa i un augment de la mortalitat, a les restriccions elèctriques, deficiències en el subministrament de l'aigua potable i escoles sobrecarregades d'alumnes, s'hi afegia el problema de l'habitatge, que a Mollet era greu. Tot aquest panorama configurava la realitat quotidiana del nostre poble fins als anys cinquanta.
